El tratament de les malalties . L'ús racional dels medicaments. La investigació biomèdica i les patents.
Este tema tracta diferents aspectes relacionats amb la salut i el tractament de les malalties. El primer punt aborda l'ús racional de medicaments, un concepte creat per l'OMS i que inclou diferents aspectes sobre l'ús correcte dels medicaments
En el segon punt es parla dels trasplantaments, els pacients que patixen algunes malalties necessiten ser sotmesos a intervencions quirúrgiques i inclús requerir un trasplantament, és a dir que un órgano malalt siga substituït per un altre sa procedent d'un donant.
El tercer i Quart punt tracten de la investigació biomèdica, imprescindible per al desenrotllament de la ciència, i de les patents ja que els medicaments estan protegits per elles igual que altres productes obtingutEl tratament de les malalties . L'ús racional dels medicaments. La investigació biomèdica i les patents.
Este tema tracta diferents aspectes relacionats amb la salut i el tractament de les malalties. El primer punt aborda l'ús racional de medicaments, un concepte creat per l'OMS i que inclou diferents aspectes sobre l'ús correcte dels medicaments
En el segon punt es parla dels trasplantaments, els pacients que patixen algunes malalties necessiten ser sotmesos a intervencions quirúrgiques i inclús requerir un trasplantament, és a dir que un órgano malalt siga substituït per un altre sa procedent d'un donant.
El tercer i Quart punt tracten de la investigació biomèdica, imprescindible per al desenrotllament de la ciència, i de les patents ja que els medicaments estan protegits per elles igual que altres productes obtinguts com resultat de la investigació.
Fàrmacs i medicaments
Fàrmac: Substància capaç de modificar les funcions biològiques
Medicament: Fàrmac preparat per a la seua administració als sers vius
Origen dels fàrmacs: Animal, vegetal, mineral, síntesi química o biotecnologia
Composició dels medicaments: Fàrmac o principi actiu + excipients
Els medicaments tal com els coneixem hui, presentats en envasos i fabricats de forma industrial, tenen poc més de 50 anys. Fins mitjan del segle XX, els farmacèutics preparaven els medicaments per a cada pacient.
Relació entre medicaments i estat de salut
En els últims 30 anys han aparegut nombrosos fàrmacs capaços d'alleujar o de curar malalties que abans no tenien tractament i això ha fet que la població deposite en el seu ús una esperança excessiva. Això ha fet que quasi totes les consultes mèdiques acaben amb la prescripció d'un o més medicaments.
Moltes malalties humanes poden millorar i inclús curar-se sense utilitzar medicaments, per mitjà d'hàbits de vida saludables com una alimentació sana i variada o la pràctica d'exercici físic.
La introducció de mesures higièniques o d'alimentació adequades ha contribuït a la millora de la salut de la població tant o més que els medicaments.
Els països en via de desenrotllament tenen pitjor estat de salut i consumeixen menys medicaments que els desenrotllats, però a partir d'un cert nivell de consum, que a més sol anar unit a un millor desenrotllament dels sistemes sanitaris, major consum de fàrmacs no significa major salut. Els països nòrdics consumeixen menys de la mitat de medicaments que Espanya o Itàlia i, no obstant això, no tenen pitjor nivell de salut.
A partir d'un determinat nivell de desenrotllament no hi ha relació entre consum de medicaments i salut o sensació de benestar dels ciutadans.
El cost econòmic i no econòmic dels medicaments
El consum de medicaments a Espanya és elevat tant si considerem el percentatge de població que els usa, com si ho valorem en termes econòmics. Les últimes enquestes nacionals de salut demostren que al voltant de la meitat de la població, sense diferència entre sexes, és consumidora habitual de medicaments, sent major l'ús entre les persones d'edat més avançada, una mitjana de 250 euros a l'any per persona.
Segons l'Enquesta Nacional de Salut de 2003, última publicada, un 71,3% de la població espanyola percebia el seu estat de salut com bo o molt bo i un 54,6% havia consumit algun medicament en les dos setmanes anteriors a participar en l'Enquesta.
El consum de medicaments és més freqüent en les dones, les persones de major edat, en les de menor nivell d'estudis i en les que viuen en poblacions més xicotetes.
El consum de medicaments està relacionat amb la valoració subjectiva de l'estat de salut, sent major el consum quant pitjor és l'estat se salut percebut.
Despesa pública en medicaments en 2006: 10.462 milions d'euros
La utilització correcta de medicaments es basa en un diagnòstic.Cal saber quina malaltia o quina síndrome (conjunt de signes i símptomes) patix una persona per a prendre una decisió terapèutica, que pot incloure o no l'administració de medicaments. Una vegada fet el diagnòstic i decidit que el tractament ha de fer-se amb fàrmacs, se selecciona el més adequat per a la malaltia valorant el benefici que espera obtindre d'ell (millora de salut) i els riscos que es corren (possibilitat que apareguen reaccions adverses).
Des de fa anys es ve parlant de “ús racional dels medicaments”
El cost econòmic i no econòmic dels medicaments
Definició d'ús racional de medicaments: és necessari que els malalts reben els fàrmacs indicats per a la seua situació clínica, de forma adequada a les seues necessitats individuals i al menor cost per a ells i per a la societat.
Per aconseguir este objectiu és necessària la participació de diferents estaments: polítics, indústria farmacèutica, professionals sanitaris i població general.
El problema en els països industrialitzats és com seleccionar un medicament d'entre l'àmplia oferta existent, en la resta del món, i en les zones més deprimides dels propis països desenrotllats, el problema és com obtindre el medicament precís per a tractar malalties que afecten bona part de la població.
Tipus de medicaments des del punt de vista legal
El Ministeri de Sanitat classifica els medicaments segons que necessiten o no recepta mèdica per a poder ser dispensats pel farmacèutic. Els antibiòtics serien el prototip de medicament que necessita recepta mentres que la majoria dels analgèsics poden ser dispensats sense ella.
Hi ha un grup de medicaments per al tractament de símptomes lleus, anomenats “publicitaris” que no són finançats pel sistema públic i són sempre dispensats sense recepta.
Els medicaments genèrics són els que contenen fàrmacs amb la patent caducada i que poden ser fabricats i subministrats per empreses farmacèutiques diferents de la posseïdora de la patent. Tenen exactament la mateixa composició que els patentats, als que es denomina medicament de referència encara que també es coneixen com “medicaments de marca”.
Els genèrics tenen preu inferior al dels medicaments de referència, per això el seu ús respon a criteris d'estalvi. Perquè un medicament genèric siga autoritzat pel Ministeri de Sanitat ha de demostrar que és bioequivalent amb el de referència el que significa que la seua administració produïx els mateixos nivells del medicament en la sang del pacient.
L'AUTOMEDICACIÓ
Definim l'automedicació com la presa d'un medicament a fi d'alleujar un símptoma o curar una malaltia que no ha sigut prescrit per un metge per decisió pròpia o per consell de persona no qualificada.
L'automedicació hauria de fer-se exclusivament amb medicaments que poden dispensar-se sense recepta, però és un fet que també s'utilitzen sense prescripció alguns que la requerixen. L'automedicació suposa l'acceptació d'un risc a vegades elevat que hauria de fer-se exclusivament amb medicaments que poden dispensar-se sense recepta.
Aaparéixen noves formes de venda de medicaments sense control, com la venta a través d'Internet.
Els antibiòtics només han d'utilitzar-se amb recepta mèdica, però desgraciadament açò no és així, el seu ús com a automedicació és freqüent i ha donat lloc a l'aparició de microorganismes resistents que compliquen el tractament d'algunes infeccions.
el mal ús d'antibiòtics, ha conduït a una situació paradoxal en què substàncies amb un gran potencial per a resoldre problemes de salut han generat altres, inclús més greus que els que podien resoldre. L'aparició de resistències als antibiòtics, conseqüència de decisions individuals té conseqüències per a la comunitat.
L'AUTOMEDICACIÓ
Conseqüències del mal uso d'antibiòtics ? RESISTÈNCIES
Les infeccions per gèrmens resistents no responen al tractament
Es prolonga la duració del procés infecciós
Es prolonga el període en què es pot contagiar
Augmenta el nombre de complicacions i morts
Augmenten les hospitalitzacions o es prolonguen
Incrementen el gasto sanitari
Fan necessari el desenrotllament de nous farmacs
L'AUTOMEDICACIÓ
L'automedicació pot emplear-se en els anomenats símptomes menors. Es tracta de molèsties freqüents, que se solen presentar aïllades i no formen part de la simptomatologia d'una malaltia important
El dolor localitzat, la tos com a símptoma aïllat, l'acidesa d'estómac després d'una menjada copiosa o algunes lesions cutànies poden ser bons exemples. El refredat amb el simptoma de malestar general i congestió nasal pot ser també una situació que es preste a l'automedicació.
L'automedicació pot resultar especialment útil en situacions que ja s'han patit abans i per a les que el metge va recomanar un medicament concret. Les al·lèrgies que es repetixen estacionalment, com a certes rinitis. En tot cas l'automedicació caldrà fer-la amb medicaments que es coneguen bé, amb els que s'haja tingut experiència prèvia,
Tipus de medicaments des del punt de vista legal
Un cas especial és el de la utilització de productes no farmacèutics, fonamentalment herbes i altres preparats qualificats com naturals per al tractament d'alguns símptomes
Cal tindre en compte que tot producte que és ingerit i pasa a l'interior de l'organisme pot produir modificacions en este, que poden tindre sentit beneficiós o perjudicial. Si es tracta de substàncies desconegudes o mal estudiades els riscos que es corren són molt majors.
Els medicaments més utilitzats com a automedicació són els utilitzats en el tractament del refredat comú i del dolor, seguits dels usats per a molèsties de l'aparell digestiu, però hi ha altres grups amb què es pot fer automedicació responsable si es tenen certes precaucions.
Recomanacions per a l'ús de medicaments
És imprescindible conéixer la forma de prendre un medicament i els efectes beneficiosos, i si és el cas, adversos, que cal esperar d'ell. Esta informació pot i ha de ser proporcionada pel metge, pot ser completada pel farmacèutic, i finalment pot obtindre's de la lectura del prospecte que tot medicament conté en el seu envàs.
La forma de prendre'l és el que es coneix com a pauta posológica i inclou dosi, interval entre dosi, via d'administració i duració del tractament.
La dosi és la quantitat de medicament que s'ha de prendre cada vegada, pot expressar-se en unitats de pes (mil·ligrams o grams) o de volum (mil·lilitres), o en nombre de càpsules, comprimits, gotes etc.
L'interval entre dosi és el temps que ha de transcórrer entre dos administracions successives.
La via d'administració indica el procediment per a prendre el medicament, la més utilitzada és la via oral (per la boca). Altres formes són: pell, ull, oït o nas, via inhalatoria via rectal (supositoris) o les diferents vies injectables. Una altra via és la transdèrmica en forma de pegats.
La duració del tractament és important
L'administració conjunta de diversos medicaments incrementa el risc d'aparició de reaccions adverses
s com resultat de la investigació.
Fàrmacs i medicaments
Fàrmac: Substància capaç de modificar les funcions biològiques
Medicament: Fàrmac preparat per a la seua administració als sers vius
Origen dels fàrmacs: Animal, vegetal, mineral, síntesi química o biotecnologia
Composició dels medicaments: Fàrmac o principi actiu + excipients
Els medicaments tal com els coneixem hui, presentats en envasos i fabricats de forma industrial, tenen poc més de 50 anys. Fins mitjan del segle XX, els farmacèutics preparaven els medicaments per a cada pacient.
Relació entre medicaments i estat de salut
En els últims 30 anys han aparegut nombrosos fàrmacs capaços d'alleujar o de curar malalties que abans no tenien tractament i això ha fet que la població deposite en el seu ús una esperança excessiva. Això ha fet que quasi totes les consultes mèdiques acaben amb la prescripció d'un o més medicaments.
Moltes malalties humanes poden millorar i inclús curar-se sense utilitzar medicaments, per mitjà d'hàbits de vida saludables com una alimentació sana i variada o la pràctica d'exercici físic.
La introducció de mesures higièniques o d'alimentació adequades ha contribuït a la millora de la salut de la població tant o més que els medicaments.
Els països en via de desenrotllament tenen pitjor estat de salut i consumeixen menys medicaments que els desenrotllats, però a partir d'un cert nivell de consum, que a més sol anar unit a un millor desenrotllament dels sistemes sanitaris, major consum de fàrmacs no significa major salut. Els països nòrdics consumeixen menys de la mitat de medicaments que Espanya o Itàlia i, no obstant això, no tenen pitjor nivell de salut.
A partir d'un determinat nivell de desenrotllament no hi ha relació entre consum de medicaments i salut o sensació de benestar dels ciutadans.
El cost econòmic i no econòmic dels medicaments
El consum de medicaments a Espanya és elevat tant si considerem el percentatge de població que els usa, com si ho valorem en termes econòmics. Les últimes enquestes nacionals de salut demostren que al voltant de la meitat de la població, sense diferència entre sexes, és consumidora habitual de medicaments, sent major l'ús entre les persones d'edat més avançada, una mitjana de 250 euros a l'any per persona.
Segons l'Enquesta Nacional de Salut de 2003, última publicada, un 71,3% de la població espanyola percebia el seu estat de salut com bo o molt bo i un 54,6% havia consumit algun medicament en les dos setmanes anteriors a participar en l'Enquesta.
El consum de medicaments és més freqüent en les dones, les persones de major edat, en les de menor nivell d'estudis i en les que viuen en poblacions més xicotetes.
El consum de medicaments està relacionat amb la valoració subjectiva de l'estat de salut, sent major el consum quant pitjor és l'estat se salut percebut.
Despesa pública en medicaments en 2006: 10.462 milions d'euros
La utilització correcta de medicaments es basa en un diagnòstic.Cal saber quina malaltia o quina síndrome (conjunt de signes i símptomes) patix una persona per a prendre una decisió terapèutica, que pot incloure o no l'administració de medicaments. Una vegada fet el diagnòstic i decidit que el tractament ha de fer-se amb fàrmacs, se selecciona el més adequat per a la malaltia valorant el benefici que espera obtindre d'ell (millora de salut) i els riscos que es corren (possibilitat que apareguen reaccions adverses).
Des de fa anys es ve parlant de “ús racional dels medicaments”
El cost econòmic i no econòmic dels medicaments
Definició d'ús racional de medicaments: és necessari que els malalts reben els fàrmacs indicats per a la seua situació clínica, de forma adequada a les seues necessitats individuals i al menor cost per a ells i per a la societat.
Per aconseguir este objectiu és necessària la participació de diferents estaments: polítics, indústria farmacèutica, professionals sanitaris i població general.
El problema en els països industrialitzats és com seleccionar un medicament d'entre l'àmplia oferta existent, en la resta del món, i en les zones més deprimides dels propis països desenrotllats, el problema és com obtindre el medicament precís per a tractar malalties que afecten bona part de la població.
Tipus de medicaments des del punt de vista legal
El Ministeri de Sanitat classifica els medicaments segons que necessiten o no recepta mèdica per a poder ser dispensats pel farmacèutic. Els antibiòtics serien el prototip de medicament que necessita recepta mentres que la majoria dels analgèsics poden ser dispensats sense ella.
Hi ha un grup de medicaments per al tractament de símptomes lleus, anomenats “publicitaris” que no són finançats pel sistema públic i són sempre dispensats sense recepta.
Els medicaments genèrics són els que contenen fàrmacs amb la patent caducada i que poden ser fabricats i subministrats per empreses farmacèutiques diferents de la posseïdora de la patent. Tenen exactament la mateixa composició que els patentats, als que es denomina medicament de referència encara que també es coneixen com “medicaments de marca”.
Els genèrics tenen preu inferior al dels medicaments de referència, per això el seu ús respon a criteris d'estalvi. Perquè un medicament genèric siga autoritzat pel Ministeri de Sanitat ha de demostrar que és bioequivalent amb el de referència el que significa que la seua administració produïx els mateixos nivells del medicament en la sang del pacient.
L'AUTOMEDICACIÓ
Definim l'automedicació com la presa d'un medicament a fi d'alleujar un símptoma o curar una malaltia que no ha sigut prescrit per un metge per decisió pròpia o per consell de persona no qualificada.
L'automedicació hauria de fer-se exclusivament amb medicaments que poden dispensar-se sense recepta, però és un fet que també s'utilitzen sense prescripció alguns que la requerixen. L'automedicació suposa l'acceptació d'un risc a vegades elevat que hauria de fer-se exclusivament amb medicaments que poden dispensar-se sense recepta.
Aaparéixen noves formes de venda de medicaments sense control, com la venta a través d'Internet.
Els antibiòtics només han d'utilitzar-se amb recepta mèdica, però desgraciadament açò no és així, el seu ús com a automedicació és freqüent i ha donat lloc a l'aparició de microorganismes resistents que compliquen el tractament d'algunes infeccions.
el mal ús d'antibiòtics, ha conduït a una situació paradoxal en què substàncies amb un gran potencial per a resoldre problemes de salut han generat altres, inclús més greus que els que podien resoldre. L'aparició de resistències als antibiòtics, conseqüència de decisions individuals té conseqüències per a la comunitat.
L'AUTOMEDICACIÓ
Conseqüències del mal uso d'antibiòtics ? RESISTÈNCIES
Les infeccions per gèrmens resistents no responen al tractament
Es prolonga la duració del procés infecciós
Es prolonga el període en què es pot contagiar
Augmenta el nombre de complicacions i morts
Augmenten les hospitalitzacions o es prolonguen
Incrementen el gasto sanitari
Fan necessari el desenrotllament de nous farmacs
L'AUTOMEDICACIÓ
L'automedicació pot emplear-se en els anomenats símptomes menors. Es tracta de molèsties freqüents, que se solen presentar aïllades i no formen part de la simptomatologia d'una malaltia important
El dolor localitzat, la tos com a símptoma aïllat, l'acidesa d'estómac després d'una menjada copiosa o algunes lesions cutànies poden ser bons exemples. El refredat amb el simptoma de malestar general i congestió nasal pot ser també una situació que es preste a l'automedicació.
L'automedicació pot resultar especialment útil en situacions que ja s'han patit abans i per a les que el metge va recomanar un medicament concret. Les al·lèrgies que es repetixen estacionalment, com a certes rinitis. En tot cas l'automedicació caldrà fer-la amb medicaments que es coneguen bé, amb els que s'haja tingut experiència prèvia,
Tipus de medicaments des del punt de vista legal
Un cas especial és el de la utilització de productes no farmacèutics, fonamentalment herbes i altres preparats qualificats com naturals per al tractament d'alguns símptomes
Cal tindre en compte que tot producte que és ingerit i pasa a l'interior de l'organisme pot produir modificacions en este, que poden tindre sentit beneficiós o perjudicial. Si es tracta de substàncies desconegudes o mal estudiades els riscos que es corren són molt majors.
Els medicaments més utilitzats com a automedicació són els utilitzats en el tractament del refredat comú i del dolor, seguits dels usats per a molèsties de l'aparell digestiu, però hi ha altres grups amb què es pot fer automedicació responsable si es tenen certes precaucions.
Recomanacions per a l'ús de medicaments
És imprescindible conéixer la forma de prendre un medicament i els efectes beneficiosos, i si és el cas, adversos, que cal esperar d'ell. Esta informació pot i ha de ser proporcionada pel metge, pot ser completada pel farmacèutic, i finalment pot obtindre's de la lectura del prospecte que tot medicament conté en el seu envàs.
La forma de prendre'l és el que es coneix com a pauta posológica i inclou dosi, interval entre dosi, via d'administració i duració del tractament.
La dosi és la quantitat de medicament que s'ha de prendre cada vegada, pot expressar-se en unitats de pes (mil·ligrams o grams) o de volum (mil·lilitres), o en nombre de càpsules, comprimits, gotes etc.
L'interval entre dosi és el temps que ha de transcórrer entre dos administracions successives.
La via d'administració indica el procediment per a prendre el medicament, la més utilitzada és la via oral (per la boca). Altres formes són: pell, ull, oït o nas, via inhalatoria via rectal (supositoris) o les diferents vies injectables. Una altra via és la transdèrmica en forma de pegats.
La duració del tractament és important
L'administració conjunta de diversos medicaments incrementa el risc d'aparició de reaccions adverses
dimarts, 10 de febrer del 2009
viure més i millor-3
MALALTIES NO TRANSMISSIBLES
Són les produïdes per agents diferents dels sers vius. Lles més importants són les cardiovasculars, el càncer i les reumàtiques.
Entre les malalties no transmissibles es troben les genètiques, Algunes, incloent molts càncers, estan causades per una mutació en un gen o grup de gens que pot ocórrer per atzar o ser produïda per exposició ambiental a tòxics com els continguts en el fum dels cigarrets.
Alguns trastorns genètics són hereditaris i el gen alterat es transmet de pares a fills. La transmissió del gen no significa necessàriament que es contraga la malaltia. Hi ha persones que són “portadores” del gen i poden transmetre la malaltia però no la patixen.
Altres trastorns genètics no tenen a veure amb l'herència com és el cas de la síndrome de Down en el que per causes desconegudes les persones que lo padecen tenen tres cromosomes 21 en compte dels dos habituals.
MALALTIES CARDIOVASCULARS
Les malalties cardiovasculars són la primera causa de mort a Espanya. La major part d'elles es deu a l'existència prèvia de factors de risc com el tabac, la hipertensió o els nivells elevats de colesterol.
Les principals malalties cardiovasculars són: la malaltia isquémica coronària (angina de pit i infart de miocardi), la malaltia cerebrovascular (hemorràgia o infart cerebral que produïxen ictus) i la malaltia vascular perifèrica (falta de reg sanguini en les extremitats).
La causa comuna de totes estes malalties és l'arterioesclerosi que es caracteritza per engrossiment i pèrdua d'elasticitat de la paret dels vasos sanguinis.
Un component important de l'arterioesclerosi és el depòsit de colesterol en la paret, que junt amb calci i altres components donen lloc a les plaques d'ateroma. A més es produïx un procés inflamatori que provoca la ruptura de les plaques, que dificulta la circulació i afavorix la formació de trombos (coàguls en l'interior de les artèries).
En tot este procés juga un paper fonamental el mal funcionament de la capa més interna de la paret vascular, l'endoteli, que afectat pel procés inflamatòri deixa de produir substàncies vasodilatadores com l'òxid nítric i les prostaciclinas que en condicions normals són les responsables de l'adequat funcionament dels vasos sanguinis.
MALALTIES CARDIOVASCULARS
Concepte de Factor de risc
Un factor de risc és una circumstància que augmenta les probabilitats que una persona contraga una malaltia.
Tindre un factor de risc, inclús molts, no significa que es vaja a patir la malaltia. Moltes persones amb un o més factors de risc mai la desenrotllen mentres que altres sense factors de risc sí la pateixen.
Perquè una circumstància siga un factor de risc ha d'existir relació de causalitat entre la circumstància i la malaltia.
Aquesta relació pot ser molt problemàtica a molts nivells (tabac, raigs X, radiacions etc.)
MALALTIES CARDIOVASCULARS
L'estudi dels factors de risc en la malaltia cardiovascular més important és el de Framigham, que des de 1946 registra l'estat de salut de més de 5000 persones que viuen en esta ciutat dels Estats Units.
Es va iniciar en Framingham (Massachusetts) en 1949. Es va crear un registre de les malalties i l'estat de salut de 5209 persones de 30 a 59 anys d'una població total de 28000 habitants. S'han anat fent avaluacions periòdiques i en l'actualitat es seguix també els fills dels participants inicials.Un llibre va arreplegar els resultats dels primers 24 anys en 1980. Actualment hi ha més de 2000 publicacions sobre l'estudi.
Va demostrar que les malalties coronàries són més freqüents segons avança l'edat, però que per a la mateixa edat són més freqüent en fumadors, hipertensos, diabètics i hiperlipémics. També que l'arterioesclerosi no és una conseqüència de l'edat sinó una alteració previsible.
Va evidenciar que els factors de risc tienden a agrupar-se i que el risc quan coincidixen més de dos tendeix a multiplicar-se, no a sumar-se.
Hi ha moltes circumstàncies a què s'intenta atribuir el caràcter de factor de risc però és imprescindible que es puga probar una relació de causalitat entre elles i la malaltia que poden produir. P.ex. la hipertensió arterial és un factor de risc per a la malaltia cerebrovascular perquè s'ha pogut demostrar que la disminució de les xifres de tensió ha fet disminuir la incidència dels ictus
MALALTIES CARDIOVASCULARS
MALALTIES CARDIOVASCULARS
Tots els països desenrotllats han posat en marxa programes per a la disminució del risc cardiovascular.
Tenim prevenció secundària quan el que es busca és evitar les recaigudes en persones que ja han tingut un episodi de malaltia.
L'altra possibilitat és la prevenció primària en què es perseguix evitar el primer episodi de malaltia en persones amb factors de risc.
S'empra la prevenció poblacional, orientada a disminuir els factors de risc en el conjunt de la població, per mitjà de campanyes d'informació i sensibilització sobre el significat dels factors de risc i la promoció d'hàbits saludables.
CÀNCER
El càncer esta constituït per un grup de malalties de freqüència baixa, però molt letals. Se solen classificar segons l'òrgan afectat, però es diferencien dos grans grups: els d'órganos sòlids i els de la sang.
Des del punt de vista biològic el càncer consistix en un creixement desordenat de les cèl·lules d'algun órgan. En condicions normals les cèl·lules estan programades per a morir després d'un determinat període de temps. Quan els mecanismes que regulen este procés anomenat apoptosis fallen es produïx un increment del nombre de cèl·lules que formen una massa a la què anomenem tumor.
Les cèl·lules neoplásicas o canceroses poden disseminar-se des de l'òrgan on es formen a altres de l'organisme, donant lloc a la metàstasi, l'aparició de la qual empitjora el pronòstic de la malaltia.
El tractament pot incloure cirurgia, radioteràpia i quimioteràpia que la major part de les vegades es combinen.
L'estadística que millor valora la magnitud del càncer és la incidència (nombre de casos nous, generalment expressada com a taxa per 100.000 persones-any) i el nombre de morts expressat de la mateixa manera.
Es valora també la supervivència, que és la proporció de pacients amb un determinat tipus de càncer que sobreviuen durant un període de temps després del diagnòstic (el més freqüent és a u, tres i cinc anys).
CÀNCER
En hòmens els més freqüents són: pulmó, còlon i recte, pròstata i bufeta urinària. En les dones: mamella, còlon i recte, úter, sang i ovari.
S'observa en els últims 30 anys un descens de la mortalitat total però amb un increment de la causada pel càncer colorectal en ambdós sexes i pel de pulmó en hòmens. El tipus de càncer que més ha disminuït és el d'estómac.
També hi ha factors de risc per al càncer, el millor estudiat és el tabac per al de pulmó i bufeta de l'orina.
També la dieta s'associa a alguns càncers. Les dietes hipercalòriques amb alts continguts en proteïnes i greixos animals es relacionen amb càncer colorectal, de mamella, de pròstata i d'úter. Al contrari, la dieta mediterrània rica en fruites i verdures reduïx el risc de càncer.
L'exposició a tòxics com l'amiant també s'ha relacionat amb increment d'alguns tipus de càncer.
Algunes persones tenen un risc augmentat de patir càncer com a conseqüència d'alteracions genètiques, que es poden transmetre a altres membres de la família, encara que són poc freqüents . La predisposició genètica incrementa el risc quan es combina amb exposició a tòxics amb potencial cancerigen.
Algunes infeccions per virus poden afavorir l'aparició de càncer, és ben coneguda la relació entre el virus del papil·loma humà i el càncer de coll uterí.
PREVENCIÓ DEL CÀNCER
La prevenció del càncer es basa a evitar els factors de risc i en programes de diagnòstic precoç, quan estos són possibles.
En el cas del càncer de mama s'ha demostrat que la realització de mamografies periòdiques a partir dels 50 anys permet la detecció precoç
la realització de citologies vaginals per a la detecció del càncer de coll uterí o la determinació de l'antigen prostàtic específic (PSA) en barons de més de 50 anys són útils però tenen menys eficàcia.
Cada dia mor a Espanya un xiquet o un adolescent per càncer. L'origen de la malaltia és multifactorial: inclou factors mediambientals (físics, químics, biològics) i genètics.
Hi ha poca informació dels factors de risc concrets i els que coneixem expliquen pocs casos, per lo que resulta molt difícil la seua prevenció. Cal fer estudis en profunditat.
Atenció a temes mediambientals nous com radiacions (X), antenes mòbil, etc.
MALALTIES MÚSCUL-ESQUELÈTIQUES
Es caracteritzen per l'aparició d'alteracions en un o més dels elements que el formen: els ossos, les articulacions, els músculs, els tendons i els lligaments.
Existixen més d'un centenar de malalties reumàtiques diferents. La més freqüent és l'artrosi, en la que el cartílag articular es degenera, es convertix en una superfície irregular i perd la seua capacitat d'amortiguació. El símptoma més comú és el dolor la inflamació i la incapacitat funcional.
Les malalties de l'aparell locomotor són les malalties cròniques més freqüents, encara que en general no són greus i causen poca mortalitat, són responsables d'un elevat nombre de baixes laborals.
El dolor constituïx el símptoma més freqüent dels que patixen els humans, les enquestes poblacionals sobre l'estat de salut detecten que cerca del 50% de la població ha patit dolor en les setmanes immediatament anteriors a la seua realització. Les causes més freqüents de dolor són la lumbàlgia (dolor en la zona lumbar), l'artrosi de genoll, de maluc o cervical. L'altra causa freqüent de dolor és la cefalea o mal de cap.
Són les produïdes per agents diferents dels sers vius. Lles més importants són les cardiovasculars, el càncer i les reumàtiques.
Entre les malalties no transmissibles es troben les genètiques, Algunes, incloent molts càncers, estan causades per una mutació en un gen o grup de gens que pot ocórrer per atzar o ser produïda per exposició ambiental a tòxics com els continguts en el fum dels cigarrets.
Alguns trastorns genètics són hereditaris i el gen alterat es transmet de pares a fills. La transmissió del gen no significa necessàriament que es contraga la malaltia. Hi ha persones que són “portadores” del gen i poden transmetre la malaltia però no la patixen.
Altres trastorns genètics no tenen a veure amb l'herència com és el cas de la síndrome de Down en el que per causes desconegudes les persones que lo padecen tenen tres cromosomes 21 en compte dels dos habituals.
MALALTIES CARDIOVASCULARS
Les malalties cardiovasculars són la primera causa de mort a Espanya. La major part d'elles es deu a l'existència prèvia de factors de risc com el tabac, la hipertensió o els nivells elevats de colesterol.
Les principals malalties cardiovasculars són: la malaltia isquémica coronària (angina de pit i infart de miocardi), la malaltia cerebrovascular (hemorràgia o infart cerebral que produïxen ictus) i la malaltia vascular perifèrica (falta de reg sanguini en les extremitats).
La causa comuna de totes estes malalties és l'arterioesclerosi que es caracteritza per engrossiment i pèrdua d'elasticitat de la paret dels vasos sanguinis.
Un component important de l'arterioesclerosi és el depòsit de colesterol en la paret, que junt amb calci i altres components donen lloc a les plaques d'ateroma. A més es produïx un procés inflamatori que provoca la ruptura de les plaques, que dificulta la circulació i afavorix la formació de trombos (coàguls en l'interior de les artèries).
En tot este procés juga un paper fonamental el mal funcionament de la capa més interna de la paret vascular, l'endoteli, que afectat pel procés inflamatòri deixa de produir substàncies vasodilatadores com l'òxid nítric i les prostaciclinas que en condicions normals són les responsables de l'adequat funcionament dels vasos sanguinis.
MALALTIES CARDIOVASCULARS
Concepte de Factor de risc
Un factor de risc és una circumstància que augmenta les probabilitats que una persona contraga una malaltia.
Tindre un factor de risc, inclús molts, no significa que es vaja a patir la malaltia. Moltes persones amb un o més factors de risc mai la desenrotllen mentres que altres sense factors de risc sí la pateixen.
Perquè una circumstància siga un factor de risc ha d'existir relació de causalitat entre la circumstància i la malaltia.
Aquesta relació pot ser molt problemàtica a molts nivells (tabac, raigs X, radiacions etc.)
MALALTIES CARDIOVASCULARS
L'estudi dels factors de risc en la malaltia cardiovascular més important és el de Framigham, que des de 1946 registra l'estat de salut de més de 5000 persones que viuen en esta ciutat dels Estats Units.
Es va iniciar en Framingham (Massachusetts) en 1949. Es va crear un registre de les malalties i l'estat de salut de 5209 persones de 30 a 59 anys d'una població total de 28000 habitants. S'han anat fent avaluacions periòdiques i en l'actualitat es seguix també els fills dels participants inicials.Un llibre va arreplegar els resultats dels primers 24 anys en 1980. Actualment hi ha més de 2000 publicacions sobre l'estudi.
Va demostrar que les malalties coronàries són més freqüents segons avança l'edat, però que per a la mateixa edat són més freqüent en fumadors, hipertensos, diabètics i hiperlipémics. També que l'arterioesclerosi no és una conseqüència de l'edat sinó una alteració previsible.
Va evidenciar que els factors de risc tienden a agrupar-se i que el risc quan coincidixen més de dos tendeix a multiplicar-se, no a sumar-se.
Hi ha moltes circumstàncies a què s'intenta atribuir el caràcter de factor de risc però és imprescindible que es puga probar una relació de causalitat entre elles i la malaltia que poden produir. P.ex. la hipertensió arterial és un factor de risc per a la malaltia cerebrovascular perquè s'ha pogut demostrar que la disminució de les xifres de tensió ha fet disminuir la incidència dels ictus
MALALTIES CARDIOVASCULARS
MALALTIES CARDIOVASCULARS
Tots els països desenrotllats han posat en marxa programes per a la disminució del risc cardiovascular.
Tenim prevenció secundària quan el que es busca és evitar les recaigudes en persones que ja han tingut un episodi de malaltia.
L'altra possibilitat és la prevenció primària en què es perseguix evitar el primer episodi de malaltia en persones amb factors de risc.
S'empra la prevenció poblacional, orientada a disminuir els factors de risc en el conjunt de la població, per mitjà de campanyes d'informació i sensibilització sobre el significat dels factors de risc i la promoció d'hàbits saludables.
CÀNCER
El càncer esta constituït per un grup de malalties de freqüència baixa, però molt letals. Se solen classificar segons l'òrgan afectat, però es diferencien dos grans grups: els d'órganos sòlids i els de la sang.
Des del punt de vista biològic el càncer consistix en un creixement desordenat de les cèl·lules d'algun órgan. En condicions normals les cèl·lules estan programades per a morir després d'un determinat període de temps. Quan els mecanismes que regulen este procés anomenat apoptosis fallen es produïx un increment del nombre de cèl·lules que formen una massa a la què anomenem tumor.
Les cèl·lules neoplásicas o canceroses poden disseminar-se des de l'òrgan on es formen a altres de l'organisme, donant lloc a la metàstasi, l'aparició de la qual empitjora el pronòstic de la malaltia.
El tractament pot incloure cirurgia, radioteràpia i quimioteràpia que la major part de les vegades es combinen.
L'estadística que millor valora la magnitud del càncer és la incidència (nombre de casos nous, generalment expressada com a taxa per 100.000 persones-any) i el nombre de morts expressat de la mateixa manera.
Es valora també la supervivència, que és la proporció de pacients amb un determinat tipus de càncer que sobreviuen durant un període de temps després del diagnòstic (el més freqüent és a u, tres i cinc anys).
CÀNCER
En hòmens els més freqüents són: pulmó, còlon i recte, pròstata i bufeta urinària. En les dones: mamella, còlon i recte, úter, sang i ovari.
S'observa en els últims 30 anys un descens de la mortalitat total però amb un increment de la causada pel càncer colorectal en ambdós sexes i pel de pulmó en hòmens. El tipus de càncer que més ha disminuït és el d'estómac.
També hi ha factors de risc per al càncer, el millor estudiat és el tabac per al de pulmó i bufeta de l'orina.
També la dieta s'associa a alguns càncers. Les dietes hipercalòriques amb alts continguts en proteïnes i greixos animals es relacionen amb càncer colorectal, de mamella, de pròstata i d'úter. Al contrari, la dieta mediterrània rica en fruites i verdures reduïx el risc de càncer.
L'exposició a tòxics com l'amiant també s'ha relacionat amb increment d'alguns tipus de càncer.
Algunes persones tenen un risc augmentat de patir càncer com a conseqüència d'alteracions genètiques, que es poden transmetre a altres membres de la família, encara que són poc freqüents . La predisposició genètica incrementa el risc quan es combina amb exposició a tòxics amb potencial cancerigen.
Algunes infeccions per virus poden afavorir l'aparició de càncer, és ben coneguda la relació entre el virus del papil·loma humà i el càncer de coll uterí.
PREVENCIÓ DEL CÀNCER
La prevenció del càncer es basa a evitar els factors de risc i en programes de diagnòstic precoç, quan estos són possibles.
En el cas del càncer de mama s'ha demostrat que la realització de mamografies periòdiques a partir dels 50 anys permet la detecció precoç
la realització de citologies vaginals per a la detecció del càncer de coll uterí o la determinació de l'antigen prostàtic específic (PSA) en barons de més de 50 anys són útils però tenen menys eficàcia.
Cada dia mor a Espanya un xiquet o un adolescent per càncer. L'origen de la malaltia és multifactorial: inclou factors mediambientals (físics, químics, biològics) i genètics.
Hi ha poca informació dels factors de risc concrets i els que coneixem expliquen pocs casos, per lo que resulta molt difícil la seua prevenció. Cal fer estudis en profunditat.
Atenció a temes mediambientals nous com radiacions (X), antenes mòbil, etc.
MALALTIES MÚSCUL-ESQUELÈTIQUES
Es caracteritzen per l'aparició d'alteracions en un o més dels elements que el formen: els ossos, les articulacions, els músculs, els tendons i els lligaments.
Existixen més d'un centenar de malalties reumàtiques diferents. La més freqüent és l'artrosi, en la que el cartílag articular es degenera, es convertix en una superfície irregular i perd la seua capacitat d'amortiguació. El símptoma més comú és el dolor la inflamació i la incapacitat funcional.
Les malalties de l'aparell locomotor són les malalties cròniques més freqüents, encara que en general no són greus i causen poca mortalitat, són responsables d'un elevat nombre de baixes laborals.
El dolor constituïx el símptoma més freqüent dels que patixen els humans, les enquestes poblacionals sobre l'estat de salut detecten que cerca del 50% de la població ha patit dolor en les setmanes immediatament anteriors a la seua realització. Les causes més freqüents de dolor són la lumbàlgia (dolor en la zona lumbar), l'artrosi de genoll, de maluc o cervical. L'altra causa freqüent de dolor és la cefalea o mal de cap.
viure més i viure millor
LES MALALTIES
Malalties infeccioses
Són les malalties transmissibles que afecten amb major freqüència als humans. Són la primera causa de mort en el món.Són molt més freqüents en els països en via de desenrotllament on a més resulten molt més greus.
En els països desenrotllats la seua freqüència és menor i les bones condicions d'higiene junt amb la disponibilitat de medicaments per a tractar-les fan que resulten menys perilloses i que produïsquen un nombre menor de morts que en els països pobres.
La facilitat amb què es poden contagiar va donar lloc en l'antiguitat a les grans epidèmies amb elevada mortalitat i algunes, com la grip, encara hui poden produir l'afectació de grans grups de població.
Malalties infeccioses
La infecció pel virus de la immunodeficiència humana (VIH) que produïx la síndrome d'immunodeficiència adquirida (SIDA) és la malatia més famosa i universal.
Les vacunas i els antibiòtics han fet que la mortalitat per malalties infeccioses haja disminuït de forma notable al llarg de la segona mitat del segle XX.
En els països desenrotllats han aparegut malaties produïdes per gèrmens oportunistes perquè infecten pacients amb la immunitat deprimida. Alguns gèrmens s'han convertit en resistents als antibiòtics
En 2006 van viatjar amb avió 2100 milions de passatgers; un brot o epidèmia en qualsevol lloc del món pot convertir-se en poques hores en una amenaça en qualsevol altre punt del planeta. Des dels anys setanta, s'han identificat noves malalties i hui en dia hi ha almenys 40 malalties que es desconeixien una generació arrere.
Les malalties infeccioses són causades per microorganismes als també anomenem gèrmens patògens. Hi ha tres tipus: bacteris, agents amb estructura eucariota i virus.
BACTERIS
Gèrmens unicel·lulars que es multipliquen ràpidament sense mitosi. Les cèl·lules bacterianes no tenen nucli i tenen només cromosoma que és una llarga molècula de ADN plegada sobre si mateixa. A més de la membrana cel·lular típica posseïxen una estructura externa rígida, anomenada paret, que els conferix forma i els permet viure en mitjans amb osmolaridad molt superior a la de l'interior del bacteri. Poden alliberar substàncies químiques (toxines) que contribuïxen a causar la malaltia.
FONGS, PROTOZOUS, CUCS I ARTRÒPODES
Formats per diverses cèl·lules eucariotes, molt més evolucionades que les procariotes. Disposen de nucli ben definit amb diversos cromosomes que contenen el material genètic, tenen aparato de Golgi, mitocondries, ribosomes i altres orgànuls cel·lulars
Els fongs pertanyen al regne vegetal. Les sues infeccions es coneixen com a micosi
Els protozous no tenen paret. Els cucs, helmints o cucs són organismes pluricel·lulars, alguns de grandària considerable i tenen órganos ben diferenciats
Els artròpodes inclouen una gran varietat d'espècies, des del punt de vista mèdic tenen interés sobretot com a vectors (transportadors) d'altres microorganismes.
Les malalties produïdes per cucs i artròpodes se'ls anomena infestacions .
VIRUS
Elements de grandària molt xicotet, generalment només són visibles amb microscopi electrònic. no estan organitzades com a cèl·lules. Conté material genètic que pot ser ADN o ARN però mai ambdós. No tenen mecanismes propis per a produir energia o multiplicar-se. Són paràsits cel·lulars que usen la maquinària de la cèl·lula que infecten per a sintetitzar les estructures víriques i multiplicar-se.
Perquè un ser humà patisca una malaltia infecciosa és necessari que es donen una sèrie de circumstàncies que es descriuen a continuació:
1) Existència d'una font d'infecció en què els gèrmens puguen viure. Estes fonts anomenades també reservoris poden estar en la terra, les aigües o en els animals, incloent els humans.
2) Propagació de la infecció, és el pas des de la font o reservori d'infecció al ser viu que emmalaltirà (hoste). Pot ser exògena, des de l'exterior del malalt, o autògena, des del propi malalt.
L'exògena pot ser directa i indirecta:
És directa quan els gèrmens arriben a la pell o mucoses per contacte. És el cas de les infeccions digestives transmeses per no llavar-se les mans després de defecar o de les de transmissió sexual per contacte de les mucoses genitals.
La transmissió indirecta es pot produir per via aèria, per l'aigua, pels aliments, per objectes inanimats o per animals. A vegades es considera que la transmissió a través de l'aire (els esternuts) és una via directa pel fet que és necessari que la font i l'infectat estiguen molt pròxims però eixa consideració és errònia.
Penetració dels microorganismes en el ser humà.
Es produïx a través de les anomenades portes d'entrada. Les principals són: la pell, les vies respiratòries, el tub digestiu, l'faringe, les vies genitourinàries, la penetració directa per injeccions etc.
Una vegada que l'agent infecciós penetra en l'organisme es produïx una reacció defensiva d'este mitjançant la producció d'anticossos i la posada en marxa de la immunitat cel·lular. El germen s'adherix a les cèl·lules i es multiplica donant lloc a la lesió local o primària, freqüentment allibera toxines que contribuïxen a produir els símptomes de la malaltia.
Posteriorment la infecció es dissemina i generalitza bé a través de la sang o d'altres teixits i dóna lloc als símptomes que són molt variats. Un dels més freqüents és la febra acompanyada de sensació de postració, debilitat i pèrdua de la gana
Les infeccions poden previndre's per mitjà de l'ús de vacunes, una higiene adequada i alguns medicaments. Una vegada adquirida una infecció ha de tractar-se amb medicaments: els antibiòtics per a les infeccions bacterianes, els antivírics per a les produïdes per virus i els antifúngics per a les produïdes per fongs.
Desgraciadament no disposem de tractament eficaç per a totes les malalties infeccioses. En el cas de les bacterianes disposem de molts antibiòtics però l'aparició de resistències complica la situació.
Quant als antivírics, hi ha pocs fàrmacs eficaços. L'aciclovir i els seus derivats s'utilitzen per a tractar els virus del tipus herpes i el citomegalovirus i hi ha distintes possibilitats d'abordar la infecció per VIH però cap és curativa.
Per al tractament de les parasitosis es disposa d'alguns medicaments però la major part d'ells són antics i amb nombrosos efectes adversos. Al tractar-se de malalties poques comunes en els països desenrotllats s'investiga poc sobre elles.
COMENTARI DE TEXT
Llegir el text que s'adjunta del diari el País 13/11/2008 sobre un informe de la Organització Mundial de la Salut (OMS).
Respondre a les preguntes següents:
¿Es pot afirmar que la salut és una qüestió sobretot biològica? Perquè?
¿Els països més rics tenen millor sanitat?
Comenta la taula d'esperança de vida en homes
Perquè la gent no menja dieta més sana com la mediterrànea?
¿Hi ha alguna relació entre melalties mentals i tipus de contracte?
Mira la corba d'esperança de vida en Àfrica. L'any 1985 té un màxim. Intenta explicar-ho.
Malalties infeccioses
Són les malalties transmissibles que afecten amb major freqüència als humans. Són la primera causa de mort en el món.Són molt més freqüents en els països en via de desenrotllament on a més resulten molt més greus.
En els països desenrotllats la seua freqüència és menor i les bones condicions d'higiene junt amb la disponibilitat de medicaments per a tractar-les fan que resulten menys perilloses i que produïsquen un nombre menor de morts que en els països pobres.
La facilitat amb què es poden contagiar va donar lloc en l'antiguitat a les grans epidèmies amb elevada mortalitat i algunes, com la grip, encara hui poden produir l'afectació de grans grups de població.
Malalties infeccioses
La infecció pel virus de la immunodeficiència humana (VIH) que produïx la síndrome d'immunodeficiència adquirida (SIDA) és la malatia més famosa i universal.
Les vacunas i els antibiòtics han fet que la mortalitat per malalties infeccioses haja disminuït de forma notable al llarg de la segona mitat del segle XX.
En els països desenrotllats han aparegut malaties produïdes per gèrmens oportunistes perquè infecten pacients amb la immunitat deprimida. Alguns gèrmens s'han convertit en resistents als antibiòtics
En 2006 van viatjar amb avió 2100 milions de passatgers; un brot o epidèmia en qualsevol lloc del món pot convertir-se en poques hores en una amenaça en qualsevol altre punt del planeta. Des dels anys setanta, s'han identificat noves malalties i hui en dia hi ha almenys 40 malalties que es desconeixien una generació arrere.
Les malalties infeccioses són causades per microorganismes als també anomenem gèrmens patògens. Hi ha tres tipus: bacteris, agents amb estructura eucariota i virus.
BACTERIS
Gèrmens unicel·lulars que es multipliquen ràpidament sense mitosi. Les cèl·lules bacterianes no tenen nucli i tenen només cromosoma que és una llarga molècula de ADN plegada sobre si mateixa. A més de la membrana cel·lular típica posseïxen una estructura externa rígida, anomenada paret, que els conferix forma i els permet viure en mitjans amb osmolaridad molt superior a la de l'interior del bacteri. Poden alliberar substàncies químiques (toxines) que contribuïxen a causar la malaltia.
FONGS, PROTOZOUS, CUCS I ARTRÒPODES
Formats per diverses cèl·lules eucariotes, molt més evolucionades que les procariotes. Disposen de nucli ben definit amb diversos cromosomes que contenen el material genètic, tenen aparato de Golgi, mitocondries, ribosomes i altres orgànuls cel·lulars
Els fongs pertanyen al regne vegetal. Les sues infeccions es coneixen com a micosi
Els protozous no tenen paret. Els cucs, helmints o cucs són organismes pluricel·lulars, alguns de grandària considerable i tenen órganos ben diferenciats
Els artròpodes inclouen una gran varietat d'espècies, des del punt de vista mèdic tenen interés sobretot com a vectors (transportadors) d'altres microorganismes.
Les malalties produïdes per cucs i artròpodes se'ls anomena infestacions .
VIRUS
Elements de grandària molt xicotet, generalment només són visibles amb microscopi electrònic. no estan organitzades com a cèl·lules. Conté material genètic que pot ser ADN o ARN però mai ambdós. No tenen mecanismes propis per a produir energia o multiplicar-se. Són paràsits cel·lulars que usen la maquinària de la cèl·lula que infecten per a sintetitzar les estructures víriques i multiplicar-se.
Perquè un ser humà patisca una malaltia infecciosa és necessari que es donen una sèrie de circumstàncies que es descriuen a continuació:
1) Existència d'una font d'infecció en què els gèrmens puguen viure. Estes fonts anomenades també reservoris poden estar en la terra, les aigües o en els animals, incloent els humans.
2) Propagació de la infecció, és el pas des de la font o reservori d'infecció al ser viu que emmalaltirà (hoste). Pot ser exògena, des de l'exterior del malalt, o autògena, des del propi malalt.
L'exògena pot ser directa i indirecta:
És directa quan els gèrmens arriben a la pell o mucoses per contacte. És el cas de les infeccions digestives transmeses per no llavar-se les mans després de defecar o de les de transmissió sexual per contacte de les mucoses genitals.
La transmissió indirecta es pot produir per via aèria, per l'aigua, pels aliments, per objectes inanimats o per animals. A vegades es considera que la transmissió a través de l'aire (els esternuts) és una via directa pel fet que és necessari que la font i l'infectat estiguen molt pròxims però eixa consideració és errònia.
Penetració dels microorganismes en el ser humà.
Es produïx a través de les anomenades portes d'entrada. Les principals són: la pell, les vies respiratòries, el tub digestiu, l'faringe, les vies genitourinàries, la penetració directa per injeccions etc.
Una vegada que l'agent infecciós penetra en l'organisme es produïx una reacció defensiva d'este mitjançant la producció d'anticossos i la posada en marxa de la immunitat cel·lular. El germen s'adherix a les cèl·lules i es multiplica donant lloc a la lesió local o primària, freqüentment allibera toxines que contribuïxen a produir els símptomes de la malaltia.
Posteriorment la infecció es dissemina i generalitza bé a través de la sang o d'altres teixits i dóna lloc als símptomes que són molt variats. Un dels més freqüents és la febra acompanyada de sensació de postració, debilitat i pèrdua de la gana
Les infeccions poden previndre's per mitjà de l'ús de vacunes, una higiene adequada i alguns medicaments. Una vegada adquirida una infecció ha de tractar-se amb medicaments: els antibiòtics per a les infeccions bacterianes, els antivírics per a les produïdes per virus i els antifúngics per a les produïdes per fongs.
Desgraciadament no disposem de tractament eficaç per a totes les malalties infeccioses. En el cas de les bacterianes disposem de molts antibiòtics però l'aparició de resistències complica la situació.
Quant als antivírics, hi ha pocs fàrmacs eficaços. L'aciclovir i els seus derivats s'utilitzen per a tractar els virus del tipus herpes i el citomegalovirus i hi ha distintes possibilitats d'abordar la infecció per VIH però cap és curativa.
Per al tractament de les parasitosis es disposa d'alguns medicaments però la major part d'ells són antics i amb nombrosos efectes adversos. Al tractar-se de malalties poques comunes en els països desenrotllats s'investiga poc sobre elles.
COMENTARI DE TEXT
Llegir el text que s'adjunta del diari el País 13/11/2008 sobre un informe de la Organització Mundial de la Salut (OMS).
Respondre a les preguntes següents:
¿Es pot afirmar que la salut és una qüestió sobretot biològica? Perquè?
¿Els països més rics tenen millor sanitat?
Comenta la taula d'esperança de vida en homes
Perquè la gent no menja dieta més sana com la mediterrànea?
¿Hi ha alguna relació entre melalties mentals i tipus de contracte?
Mira la corba d'esperança de vida en Àfrica. L'any 1985 té un màxim. Intenta explicar-ho.
cmcmeliana
VIURE MÉS VIURE MILLOR -1
¿QUÈ ENTENS PER SALUT?
DEFINICIÓ DE SALUT
la salut és més que absència de malatia
és cert que quan perdem la salut ens posem malats. Però és molt més
influeixen I inclou aspectes biològics, socials i mediambientals com el medi ambient, l'estil de vida, l'organització sanitària d'un país
Tenen a veure el tipus d'alimentació, exercici físic, aigua beguda, qualitat aire respirat.
L'Organització Mundial de la Salut (OMS) va definir la salut en 1946 com: “estat complet de benestar físic, psíquic i social, i no només l'absència de malaties”
benestar és un concepte relatiu a cada cultura i època.
DEFINICIÓ DE SALUT
salut i malatia es poden considerar un continu. Quan una augmenta, l'altra dismunueix.
MALALTIES
transmissibles: produïdes per sers vius aliens a l'organisme i responsables de les infeccions i les infestacions
no transmissibles: que tenen altres causes lligades a la pròpia biologia o a l'existència de factors de risc
Diem factor de risc a una circumstància que incrementa la probabilitat de patir una determinada malaltia.
Les malalties no transmissibles més freqüents són: el càncer, les cardiovasculars i les reumàtiques. Totes tenen factors de risc ben definits.
La modificació de l'estil de vida pot contribuir a la prevenció i la curació de les malalties perquè disminuïxen l'efecte dels factors de risc. Una alimentació equilibrada, evitar les begudes alcohòliques i els tòxics com el tabac o les drogues i la realització regular d'exercici físic són hàbits de vida saludables
Factors que condicionen la salut
La salut està condicionada pels anomenats determinants de salut. Es consideren quatre grans grups de determinants:
Biològics: genètica i desenrotllament.
Ambientals: entre els que cal distingir els físics (com el lloc geogràfic on es viu, els contaminants i el clima), els socials (lligats a la vida familiar i a la situació laboral) i els polítics que influïxen en l'organització social.
Lligats a l'estil de vida: alimentació, sedentarisme, consum de tòxics, conductes de risc.
Sistema d'assistència sanitària.
Simplificant podríem considerar que la salut d'un individu depén de factors genètics i ambientals.
Factors que condicionen la salut
FACTORS BIOLÒGICS
condicionats per les característiques transmeses de pares a fills a través dels gens. Els gens són fragments de ADN que contenen la informació suficient per a formar un nou ser viu
per mitjà de l'herència es transmeten característiques que determinen el color del cabell o dels ulls o l'estatura, però es transmeten també i sobretot una major facilitat per a patir certes malalties com poden ser la diabetis o algunes alteracions neuromusculars.
El desenrotllament de cada persona és una altra característica biològica que influïx en la salut. Les condicions en què es produïx el creixement durant el període prenatal pot ser un condicionant de la salut de l'adult. Xiquets que tene baix pes al nàixer tenen un major risc de patir malalties cardiovasculars en l'edat adulta,
l'alimentació o el tracte rebut durant el primer any de vida també poden ser determinants de la salut de l'adult.
FACTORS AMBIENTALS
gran influència en el desenrotllament. Un xiquet no creixerà igual en un ambient fred, humit i contaminat, que en un altre càlid, sec i sense contaminació.
Quant major siga la qualitat de l'ambient, en sentit ampli, més fàcil serà un desenrotllament harmònic.
L'organització de la societat, i dins d'ella de la família també influirà tant en la salut física com en la psíquica de l'individu.
Els factors lligats a l'estil de vida com poden ser el consum de tabac i alcohol i l'alimentació tenen un gran pes en l'estat de salut de la població, però la seua influència sobre cada persona dependrà de la dotació genètica de cada una d'elles.
VALORACIÓ DE L'ESTAT DE SALUT
La valoració de l'estat de salut de cada persona només pot fer-se de forma subjectiva
als grans grups de població es valora de forma indirecta a través de la freqüència de certes malalties o inclús a través de les principals causes de mort.
A Espanya l'anàlisi de les causes de mort ens mostra la importància dels factors lligats a l'estil de vida i a l'ambient
Les primeres causes de mort són les malalties cardiovasculars, els accidents, el càncer i les malalties respiratòries.
es relacionen amb el sedentarisme, el tabac i l'alimentació, determinades conductes i formes de conduir, l'alcohol, la dieta i la contaminació ambiental.
SALUT PÚBLICA
La salut pública és la ciència que tracta de millorar la salut de la població per mitjà dels esforços organitzats de la societat, usant les tècniques de prevenció de la malaltia i de protecció i promoció de la salut. El seu camp d'actuació és el conjunt de la societat encara que en molts països excloga amples sectors de la societat.
Les funcions de la salut pública són: vigilar l'estat de salut de la societat i les seues necessitats, triar i desenrotllar les millors polítiques de salut i garantir la prestació de servicis sanitaris.
¿QUÈ ENTENS PER SALUT?
DEFINICIÓ DE SALUT
la salut és més que absència de malatia
és cert que quan perdem la salut ens posem malats. Però és molt més
influeixen I inclou aspectes biològics, socials i mediambientals com el medi ambient, l'estil de vida, l'organització sanitària d'un país
Tenen a veure el tipus d'alimentació, exercici físic, aigua beguda, qualitat aire respirat.
L'Organització Mundial de la Salut (OMS) va definir la salut en 1946 com: “estat complet de benestar físic, psíquic i social, i no només l'absència de malaties”
benestar és un concepte relatiu a cada cultura i època.
DEFINICIÓ DE SALUT
salut i malatia es poden considerar un continu. Quan una augmenta, l'altra dismunueix.
MALALTIES
transmissibles: produïdes per sers vius aliens a l'organisme i responsables de les infeccions i les infestacions
no transmissibles: que tenen altres causes lligades a la pròpia biologia o a l'existència de factors de risc
Diem factor de risc a una circumstància que incrementa la probabilitat de patir una determinada malaltia.
Les malalties no transmissibles més freqüents són: el càncer, les cardiovasculars i les reumàtiques. Totes tenen factors de risc ben definits.
La modificació de l'estil de vida pot contribuir a la prevenció i la curació de les malalties perquè disminuïxen l'efecte dels factors de risc. Una alimentació equilibrada, evitar les begudes alcohòliques i els tòxics com el tabac o les drogues i la realització regular d'exercici físic són hàbits de vida saludables
Factors que condicionen la salut
La salut està condicionada pels anomenats determinants de salut. Es consideren quatre grans grups de determinants:
Biològics: genètica i desenrotllament.
Ambientals: entre els que cal distingir els físics (com el lloc geogràfic on es viu, els contaminants i el clima), els socials (lligats a la vida familiar i a la situació laboral) i els polítics que influïxen en l'organització social.
Lligats a l'estil de vida: alimentació, sedentarisme, consum de tòxics, conductes de risc.
Sistema d'assistència sanitària.
Simplificant podríem considerar que la salut d'un individu depén de factors genètics i ambientals.
Factors que condicionen la salut
FACTORS BIOLÒGICS
condicionats per les característiques transmeses de pares a fills a través dels gens. Els gens són fragments de ADN que contenen la informació suficient per a formar un nou ser viu
per mitjà de l'herència es transmeten característiques que determinen el color del cabell o dels ulls o l'estatura, però es transmeten també i sobretot una major facilitat per a patir certes malalties com poden ser la diabetis o algunes alteracions neuromusculars.
El desenrotllament de cada persona és una altra característica biològica que influïx en la salut. Les condicions en què es produïx el creixement durant el període prenatal pot ser un condicionant de la salut de l'adult. Xiquets que tene baix pes al nàixer tenen un major risc de patir malalties cardiovasculars en l'edat adulta,
l'alimentació o el tracte rebut durant el primer any de vida també poden ser determinants de la salut de l'adult.
FACTORS AMBIENTALS
gran influència en el desenrotllament. Un xiquet no creixerà igual en un ambient fred, humit i contaminat, que en un altre càlid, sec i sense contaminació.
Quant major siga la qualitat de l'ambient, en sentit ampli, més fàcil serà un desenrotllament harmònic.
L'organització de la societat, i dins d'ella de la família també influirà tant en la salut física com en la psíquica de l'individu.
Els factors lligats a l'estil de vida com poden ser el consum de tabac i alcohol i l'alimentació tenen un gran pes en l'estat de salut de la població, però la seua influència sobre cada persona dependrà de la dotació genètica de cada una d'elles.
VALORACIÓ DE L'ESTAT DE SALUT
La valoració de l'estat de salut de cada persona només pot fer-se de forma subjectiva
als grans grups de població es valora de forma indirecta a través de la freqüència de certes malalties o inclús a través de les principals causes de mort.
A Espanya l'anàlisi de les causes de mort ens mostra la importància dels factors lligats a l'estil de vida i a l'ambient
Les primeres causes de mort són les malalties cardiovasculars, els accidents, el càncer i les malalties respiratòries.
es relacionen amb el sedentarisme, el tabac i l'alimentació, determinades conductes i formes de conduir, l'alcohol, la dieta i la contaminació ambiental.
SALUT PÚBLICA
La salut pública és la ciència que tracta de millorar la salut de la població per mitjà dels esforços organitzats de la societat, usant les tècniques de prevenció de la malaltia i de protecció i promoció de la salut. El seu camp d'actuació és el conjunt de la societat encara que en molts països excloga amples sectors de la societat.
Les funcions de la salut pública són: vigilar l'estat de salut de la societat i les seues necessitats, triar i desenrotllar les millors polítiques de salut i garantir la prestació de servicis sanitaris.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)